EL NOSTRE ESPAI

CONTES MUSICALS

Us presentem la nova secció "Contes musicals". Aquí podreu llegir els contes, poemes... amb temàtica musical que escriuen els/les alumnes de les tres escoles.

Esperem que us agradin! 

I moltes gràcies als alumnes i a les alumnes que participeu.

El músic pataca

De Genís Vallespic, 4rt, Vilalba dels Arcs 

Hi havia una vegada una orquestra que era molt pataca, mai se'n recordava de les notes i el músic més pataca que hi havia era el senyor Pataca. Sempre tenien èxit perquè eren tan pataques que feia risa. 

El director també era molt pataca perquè en lloc de dirigir l'orquestra, dirigia els arbres, pataques... a tots menys als que tocava!

El músic despistat

De Xavier Soler, 4rt, Vilalba dels Arcs

Poema d'Abril,

cocodril del Nil.

El senyor saxofó més adormit

que un lleó.

Va a tocar però no troba la canya

i com que era tan adormit,

com que la portava al damunt,

el van titular:

"El senyor despistat,

més pobre que un empanat"

El músic Ortopuses
De Maria Clua, 3er, Vilalba dels Arcs

Hi havia un músic que era fatal al tocar. Un dia va conèixer a un músic que es deia Optopuses i tocava el optopus. El seu pare també el tocava, era una família meravellosa i es van fer amics.

Un dia es va trobar en Joan Petit i el va saludar. Li va dir:

- Hola, com va?

I li va dir que volia tocar amb ell i ell li va contestar que sí.

Van fer els tres una gran orquestra. Al dia següent van anar a Madrid. Van posar el millor títol a la seva orquestra, li van posar "Optopuses". Aquell dia van encantar al públic, van ser els millors i van seguir tocant fins que es van morir.

L'orquestra que fa riure

De Xavier Soler, 4rt, Vilalba dels Arcs

Hi havia una vegada un home, director d'orquestra, que es deia Genís V. Cada dia faltava un músic i Genís es ficava dels nervis.

I al tornar de vacances Genís pasa llista i diu:

- Jéssica

- Presente

-Pol

- Presente

- Xavier S,

- Presente

-Xavier V.

-Presente

- Maria

- Presente

I van començar a tocar. A Xavier V. se li trencaven les fustes del saxofon, a Xavier S., a la Maria i a la Jessica se li trencaven les guitarres, i a Pol se li trencaven els plats i els tambors de la bateria.

I ve el dia de l'obra i va ser una patacada, i amb l'autocar tot ple de tomates.

I Genís tot preocupat:

- Mareta meva, mareta meva.

I es van esforçar tant, que el següent dia va ser un èxit i van quedar tots a primera divisió.

El nen músic

De Ivan, 3er , La Fatarella 

El misteri d'un nen que es deia Ivan i volia formar un grup amb els seus amics. Ell volia ser guitarrista, el seu amic Marcel també volia ser músic i volia tocar la bateria.

Josep també volia ser músic i tocar la flauta i un dia van decidir fer un grup els tres junts. Van començar a assajar un dia i un altre, fins que per fi van aconseguir fer una música molt bonica i va decidir portar-la al cole dels Castellets, a la Fatarella i ensenyar-li als seus ami cs de l'escola i als mestres.

Un dia van fer una petita audició al col.legi, els esperaven per anar a la televisió a tocar i ganar molts diners per les seves famílies.

Acudit

Anònim

Hi havia una nota tan baixa tan baixa 

que tardava tres dies en pujar a l'última línia.

El piano despistat

Genís, 4rt, Vilalba

Hi havia una vegada un piano que es deia Despistadoiner. Com ja diu el nom, és un piano despistat. Era despistat perquè sempre es deixava les notes, però ningú no sabia per què. 

Un dia, el piano va notar unes pessigolles per dintre seu. Va mirar dintre i va veure un ratolí.

- És el ratolí Menjanotes! No, no pot ser! Se m'ha menjat totes les notes i no me n'he adonat!

Al final ja es va empatxar i es va morir. El piano ja va tornar a poguer tocar.

El clarinet feliç

Ivan Ferré, 6è, Vilalba

Hi havia una vegada un clarinet que vivia en Notretamia, on tots els seus habitants eren feliços. Un dia, de sobte, el clarinet es va quedar sense veu i estava molt trist. Els seus amics: el saxo, la trompeta i l’oboè el van intentar animar, però no ho van aconseguir.


Un dia el bombo, que era el rei de la ciutat, va anar a casa del clarinet per donar-li unes escriptures antigues, que deien que les veus de tots els instruments es guardaven en una illa remota, i que en aquella illa hi vivia un drac que tenia molt mal humor, desprès li va donar un mapa que indicava per on anar a l’illa.

El clarinet hi va voler anar amb els seus amics, el rei va voler ajudar i els hi va deixar el seu iot. El clarinet i els seus amics van anar a l’illa per recuperar la veu del clarinet. Quan van arribar-hi, el clarinet va esbrinar que per tranquil·litzar al drac els seus amics havien de tocar una cançó agradable. Van aconseguir dormir el drac. El clarinet va anar a buscar la seva veu a la biblioteca de veus del món i la van recuperar i van ser mol feliços tocant al castell per sempre més.

La meva AVENTURA

Roser Solé Clua, 5è, Vilalba dels Arcs

 

Hola sóc el saxòfon Julius Kevinwer i visc a Vilalba dels Arcs. Sóc un instrument la mar d’espavilat i d’aventurer. Us vaig a explicar una aventura que acabo de viure fa una setmana amb els meus friends aventurers. Vam fer aquesta aventura i ens vam fer amics i grup;  ara us els vaig a presentar: 

La viola => Marie Dupont (França, París) 

Els plats => Yinya Nu Lo (Japó, Tokio)

El tambor=> Bruum Bombom (Austràlia, Darwin)

La trompeta => Paulino Cameno (Brasil, Parà)

La guitarra => Frincs Oliner (Texas, San Antonio)

Bueno, la meva historia comença així:

Jo era un instrument molt bo, com els demés instruments. Jo, com a instrument que era, podia parlar amb altres instruments. El meu amo mai no practicava l’ instrument, és a dir, mai no practicava en mi; fins que un dia, jo em vaig cansar d’estar allí, d’estar sol i de que el meu amo no em fes cas. Vaig decidir pel meu compte emprendre un viatge per arreu del món. 

Vaig començar en anar a la capital de França, Paris, perquè com que jo era de Catalunya (Espanya) i el que se’m quedava més a prop era França, doncs vaig decidir anar allí. París era i és una ciutat preciosa caracteritzada pels seus grans museus, amb la famosa torre Eiffel, etc. Eren les 10 quan arribava a París. En ser allí vaig passejar-me per aquella gran bonica ciutat i de repent, en una casa moderna amb grans balcons plens de flors maques, vaig sentir una melodia d’una espècie  d’instrument que sonava d’una manera, molt fi i excel·lent (he de reconèixer que em va agradar molt la melodia que tocava i que em va cridar molt l’atenció). Em vaig voler arriscar a colar-me a aquella casa: no sabia el que m’esperava però a mi el misteri i tot això m’encanta!! Encara que, puc afirmar que en aquell moment vaig passar una miqueta de por! Vaig entrar i amagat vaig descobrir que era una casa d’una nena i que era ella la que  feia i tocava aquella bonica melodia. La vaig estar observant durant una estona i per poc no em venen ganes d’anar a dormir; però, al final desprès de 2 hores eternes d’escoltar les mateixes  sintonies la mare de la nena la  va cridar:

-Olivia a déjeuner!! (dinar en francès) - li va dir la seva mare.

La nena va deixar la seva viola “l’aguantador” de l’ instrument i tot seguit va dir: 

-Je viens (Vinc! en francès)- va respondre l’Olivia.

Jo, en veure que la nena s’allunyava de la seva habitació, vaig decidir entrar.

-Bonjour ! (Hola! en francès)- li vaig dir jo.

Ella , estranyada i sorpresa per aquell salut inesperat em va dir:

- Bonjour! Que fas aquí? Qui ets? D’on vens? Ets alguna mena d’espia?!

- Per favor, tantes preguntes en un segon no!- li vaig respondre.

-  Jejejejejeje, d’acord! –va dir ella divertida.

-   Mira, sóc el saxo Julius Kevinwer; vinc de Catalunya, estic aquí per que a part que vull anar a corre món,  no he pogut evitar entrar a aquesta casa perquè d’aquí provenia una cançó molt bonica.-vaig dir.

-   A...jo soc la viola Marie Dupont. -va dir ella.

-  Escolta... T’agradaria venir amb mi a corre mon??!!-vaig dir jo.

-   Escalar!! Esperava que m’ho diguessis!- em va respondre ella.

-  Doncs, venga... La teva aventura comença ara!!-vaig dir jo divertit.

Eren les 12 del migdia quan marxàvem de París en direcció a Tokio (Japó),  perquè la viola Marie Dupont deia que li feia molta il·lusió anar-hi, ja que és la capital del Japó. Així que hi vam anar i quan vam arribar ens vam quedar impressionats: hi havia un munt de pisos, centres comercials, botigues, etc. Passejant-nos, ens vam trobar uns plats gegants la mar de rars i bonics, que tenia un so gros i bonic. Ell es situava al mig d'una placeta envolada de gent mirant-lo i contemplant-lo. Aquell misteriós plat tocava boniques cançons que pareixien típiques de Tokio. Nosaltres el vam anar a saludar. Ell era simpàtica, i es deia Yinya Nu Lo . Sense  més ni mes, jo li vaig preguntar si volia acompanyar-nos a la nostra llarga i apassionant aventura. Ell va acceptar. 

Després de coneixents i parlar, tots contents vam decidir que aquella mateixa tarda marxariem cap a un altre lloc. Aquell lloc va resultar ser Darwin, (Australia). Quan vam marxar el rellotge marcava les 3 i mitja de la tarda. Teniem que donar-nos presa o no arribariem abans de les 9 de la nit, i desprès no en hi veuríem!

Eren les 8 del vespre quan arribàvem. En arribar, vam anar a buscar un refugi quan de cop ens vam trobar a un tambor súper sorollós. El vam anar a saludar i també vam intentar de preguntar-li si sabia on podiem passar la nit i reposar. . Es veu que aquell gran i sorollós tambor es deia Bruum Bombom. Ell molt amablement es va presentar i ens va deixar una habitació per reposar tots 3. Nosaltres per agrair-li li vam preguntar si també ell ens volia acompanyar en la nostra aventura. Com no, ell va acceptar.  Vam passar la nit a casa del tambor Bruum Bombom. A l’endemà vam anar a Amèrica del Sud amb un vaixell.

Eren les 11 i quart quan arribàvem a Parà (Brasil). En arribar, ens vam passejar per els bonics parcs d’allí. Per allí ens vam trobar a una trompeta. Vam anar a parlar amb ell i es veu que es deia Paulino Cameno. Ens vam fer molt amics i li vam preguntar si ell en volia acompanyar a la nostra aventura. Ell, va acceptar.

Ens va oferir si ens volíem quedar a dinar. Nosaltres vam dir que sí, en molt de gust. En acabar de dinar vam decidir anar a un últim lloc: a San Antonio (Texas). Va ser dit i fet. 

Quan vam arribar vam anar a un casal  molt estrany. Allí vam conèixer una guitarra anomenada Frincs Oliner. També es va unir al nostre grup. Després d’això, tots junts vam tornat a Catalunya i allí vam formar el nostre propi grup: Aventurs (de la paraula aventurers). Vam ser molt famosos i vam arribar a vendre molt discos.

Així és com s’acaba la meva història i la nostra aventura. Ara tots som companys i continuem sent el fantàstic grup Aventurs.